Allò sagrat s’ofereix al millor postor, empaquetat en imatges perfectament enquadrades i en frases que prometen plenitud immediata.
A les xarxes, el silenci es ven amb música de fons, la pràctica interior es transforma en espectacle i la mirada cap a dins es substitueix per la càmera frontal.

Byung-Chul Han, filòsof i crític social, analitza la societat del rendiment i de la transparència, on cada individu es converteix en empresari de si mateix, gestionant el seu cos, el seu temps, la seva imatge i fins i tot la seva espiritualitat.
Aquí, la persona ja no està oprimida per un altre que la domina, sinó pel seu propi impuls de mostrar-se, de produir, de brillar. La coerció s’ha tornat interior.

Fins i tot les pràctiques que van néixer per alliberar, el yoga, la meditació, la contemplació, les teràpies de sanació, es veuen absorbides per aquesta lògica del rendiment.
Ara es medita “per ser més productiu”, es practica yoga “per tenir un millor cos”, es sana “per estar més feliç.”
Tot es converteix en capital simbòlic, en mercaderia emocional.
L’espiritualitat es posa al servei de l’ego, no de la seva dissolució.

Byung-Chul Han ens diu que en la societat de la transparència tot ha de mostrar-se.
Allò invisible, allò secret, allò que no es pot quantificar ni mesurar, es torna sospitós.
Però l’espiritual pertany precisament a aquest territori de l’invisible.
La seva potència està en allò que no es pot veure, en allò que no necessita mostrar-se. Quan s’exposa, s’esgota.

El yoga, que va ser un camí d’interiorització, es torna aparador.
Les xarxes estan plenes de cossos impecables en asanes impossibles, somriures beatífics, paisatges perfectes.
La serenitat es converteix en posat. L’autenticitat, en estil.
Cada respiració es registra, cada instant de quietud es comparteix.
La pràctica deixa de ser pràctica: es converteix en contingut.

Han parla també de l’esgotament de l’eros: la desaparició de l’altre com a misteri, la impossibilitat de l’espai intermedi, del vel.
La transparència total destrueix el desig, perquè no deixa lloc al secret ni al silenci.
De la mateixa manera, l’exhibicionisme espiritual destrueix l’ànima de la pràctica: sense ombra, sense profunditat, sense ocultament, l’espiritualitat es torna plana, superficial, decorativa.

Allò sagrat no pot ser transparent.
Necessita recolliment, introspecció.
En el silenci habita la seva potència.
La pràctica autèntica no busca mirades, no produeix likes ni aplaudiments: es fa en la intimitat de l’ésser, on ningú veu.
El veritable mestre no és qui més es mostra, sinó qui encarna el misteri.

Potser el gest realment espiritual avui sigui retirar-se una mica del soroll, tornar a l’anonimat, abandonar la compulsió de mostrar-se.
Practicant sense escenari, sense testimonis.
Permetre que el cos i la consciència tornin a trobar-se sense la mediació de la mirada aliena.

Perquè allò sagrat no s’exhibeix. Es cuida, es guarda.
És presència sense publicitat.
I potser, en un món saturat de llum i exposició, la veritable revolució sigui tornar a l’ombra, deixar que alguna cosa, finalment, no es vegi.