Quan parlem de yoga solem pensar en tractats filosòfics i tècniques de meditació. Tanmateix, durant segles van existir altres formes de pràctica espiritual a l’Índia, transmeses a través de la poesia, el cant i la dansa.

El Gita Govinda i la tradició de les Maharis d’Odisha ens permeten descobrir una història menys coneguda, on l’art no era un complement de l’espiritualitat, sinó una de les seves expressions més profundes.

Quan es parla de yoga a Occident, solen aparèixer els mateixos textos: el Yoga Sutra de Patañjali, el Bhagavad Gita o el Hatha Yoga Pradipika. Són obres fonamentals, però també han contribuït a fixar una imatge parcial del que ha estat històricament el ioga. La pregunta que avui s’obre pas és una altra: qui va produir aquests textos, en quins contextos i quines formes de coneixement van quedar fora d’aquest cànon?

La majoria dels tractats clàssics van ser compostos per homes en entorns on l’accés al saber estava condicionat pel gènere, la casta i la posició social. Això no implica l’absència de dones practicants, sinó l’absència de les seves veus en els formats que han esdevingut “autoritat”.

La recerca contemporània, en treballs com els d’Anjali Rao a «Yoga as Embodied Resistance«, proposa desplaçar el focus: no només què llegim, sinó què entenem per transmissió del coneixement espiritual. Si certs cossos van quedar fora dels arxius, on es conserva la seva experiència?

Més allá del text

La història espiritual de l’Índia no es limita als sistemes filosòfics. També està teixida per figures com Andal, Akka Mahadevi, Lal Ded o Mirabai, la transmissió de les quals no pren forma de tractat, sinó de poesia.

Els seus versos no expliquen l’experiència espiritual: la exposen. Parlen de l’anhel, l’absència, la entrega, la pèrdua de referents estables i la intensitat d’una cerca que no es formula com a doctrina, sinó com a vivència.

El més rellevant no és només el seu contingut, sinó la seva persistència. Aquests textos no han sobreviscut només com a literatura, sinó com a pràctica: es canten, es reciten, es memoritzen. La seva transmissió no depèn de l’arxiu, sinó de la repetició viva.

En aquest sentit, el coneixement espiritual a l’Índia no sempre s’ha fixat en sistemes conceptuals. També ha circulat en formes performatives on poesia, música i ritual no són vehicles del saber, sinó la seva pròpia materialització.

El Gita Govinda: l’anhel com a camí espiritual

En aquest horitzó se situa el Gita Govinda, compost al segle XII per Jayadeva. Lluny de ser només un poema devocional, és una de les obres més influents de la cultura religiosa, musical i escènica de l’est de l’Índia, especialment a Odisha, on marcarà el desenvolupament posterior de la dansa Odissi.

El text no està pensat només per ser llegit. Va ser cantat en temples, integrat en rituals i portat al cos a través de la dansa.

Radha i Krishna no són només personatges, sinó figures de la relació entre l’ànima i allò que cerca. El poema articula una experiència: desig d’unió, separació i reconeixement.

L’element central és el «viraha«, la separació. No com a accident narratiu, sinó com a nucli de l’experiència. En el Gita Govinda, l’absència no debilita el vincle: el intensifica. L’anhel es converteix en atenció sostinguda cap allò absent.

Temple, veu y moviment: les «Maharis»

Aquesta lògica explica per què el Gita Govinda no pertany només al domini literari. Durant segles, els seus versos van formar part de pràctiques rituals on es cantaven, es musicalitzaven i es dansaven com a culte.

Als temples d’Odisha, aquestes pràctiques estaven vinculades a les Maharis, dones consagrades al servei ritual de la divinitat. Les Maharis formaven part d’una tradició espiritual on dansa, música, recitació i devoció constituïen una pràctica integrada.

La seva relació amb el Gita Govinda no era la d’una intèrpret amb una obra artística, sinó la d’una practicant amb un text viu dins la seva disciplina espiritual.

Si avui ens preguntem on eren les yoginis que amb prou feines apareixen en els textos clàssics, potser cal mirar cap a aquestes dones. No perquè seguissin el ioga de Patañjali, sinó perquè van desenvolupar altres formes de pràctica espiritual centrades en el cos, el ritual, la devoció i les arts sagrades.

La dansa no era entreteniment ni representació. Era una pràctica espiritual: viure els estats del text, no representar-los.

Odissi: quan el text esdevé forma

L’Odissi, una de les danses clàssiques d’Odisha, neix en relació directa amb el Gita Govinda. Aquesta connexió és essencial: la dansa no sorgeix com a art escènic, sinó com una manera d’accedir a preguntes centrals de la tradició espiritual índia.

A través del Gita Govinda, generacions han explorat el desig espiritual, la relació entre l’humà i el diví, la separació de l’ànima, la recerca de la unió o el misteri de la devoció.

Les Maharis van tenir un paper central en aquesta transmissió. Durant segles van cantar i interpretar els versos com a part de la litúrgia del temple. La seva dansa no era espectacle, sinó ofrena ritual.

El Gita Govinda esdevé així una ensenyament viscut. Els estats que descriu no són emocions representades, sinó experiències explorades a través del cos.

L’Odissi contemporani hereta aquesta tradició. Quan una ballarina interpreta un vers, no narra una història: entra en un llenguatge simbòlic sobre l’ànima, el desig i la separació.

Per això, la dansa no és només estètica: és també una forma de coneixement.

Una altra genealogia del yoga

La història moderna del yoga ha privilegiat els textos, la disciplina mental i els sistemes filosòfics. Però la tradició índia és molt més diversa: poesia, cant, ritual, devoció i dansa.

El Gita Govinda pertany a aquest registre. La seva importància no és només el que diu, sinó com ha estat viscut: com a poema, cant, ritual i dansa.

Els seus versos no van quedar als manuscrits, sinó que van entrar en comunitats i en la pràctica de les Maharis, com a disciplina espiritual i ofrena.

Quan una ballarina interpreta l’anhel de Radha o la seva trobada amb Krishna, no representa el passat: participa en una tradició que ha explorat durant segles, a través de la poesia, la música i la dansa, les preguntes més profundes de l’experiència humana.

Potser cal recordar que la història del yoga no només es va escriure en textos. També es va cantar, es va recitar i es va dansar.